Va néixer a Barcelona l’any 1855. De mare francesa i amb dos anys de batxillerat a França, va dominar el francès des de petit i coneixia força bé l’alemany. Estudià Medicina a Barcelona des del 1974 al 81 i es doctorà el 1982.

Es formà en otorinolaringologia en diferents clíniques europees, sovint amb estades d’alguns mesos en els hospitals de París (amb Gellé, Miot), Burdeus (Moure), Viena (Schroetter, Politzer), Praga (Zaufal), Berlín (Lucae, Trautmann), Friburg (Killian) Munich (Bezold), Londres (Mackenzie: s’hi entenia en alemany), Roma (Rossi),... per citar els més significatius. En les seves relacions internacionals participà a gairebé tots els congressos de l’època, sempre presentant-hi dues o tres comunicacions: París (1889), Berlín (1890), Roma (1894), Madrid (1996), Moscou (1897), París (1900), etc.

A l’hospital de la Sta. Creu feia dissecció al “corralet” i va preparar-hi un consultori d’otorrino, que no arribà a arrencar. Treballava en una clínica privada, en el carrer Rosselló, amb dos llíts d’internament.

Va idear la tècnica de la ressecció submucosa de l’envà nasal i la va presentar al congrés de Roma (1894), cinc anys abans de que ho fes Killian. Introduí la broncoesofagoscòpia, i la intercricotiroidea com a maniobra prèvia a la traqueotomia. Molt dedicat a la cirurgia de l’orella, al Congrés de Paris del 1900, juntament amb Siebermann, va desaconsellar l’estapedectomia a l’otosclerosi, pels problemes de cofosi que havia observat en els seus experiments de cofocirurgia; però practicava la laberintectomia a les complicacions supurades, o la punció de la finestra rodona als vertígens. Completà la laringectomia total amb la introducció de la veu faríngia.

Va arribar a idear o modificar nombrosos instruments, el que dóna idea de l’habilitat i el gran nivell de cirurgia que tenia: des de mirallets intratimpànics d’acer polimentat (com els que reeditaria Zini gairebé cent anys més tard en la seva aplicació a l’otomicroscop), enformadors botonats per esculpir el temporal, cànules amb esponja obturadora per a anestèsia transtraqueal a distància, peces per sostenir el dors nasal després d’una rinoplàstia total, robustes pinces tallants per a l’aritenoidectomia, .. i un llarg etcètera.

Ensenyava com a professor lliure i a nivell privat, en cursets de tres mesos, amb grups de fins a sis alumnes, de manera pràctica però amb publicació de les seves lliçons en forma d’extractes. Posava a disposició la seva biblioteca privada (que després llegà a l’Acadèmia), un museu d’anatomia patològica i una col·lecció d’ossos temporals intervinguts. Va tenir com a ajudants i deixebles a J. Gómez, J. Argullós, M. Ferrando, J. Abelló i C. Karminski. No va acceptar un encàrrec de classes oficials a la Facultat de Medicina de Barcelona, el 1895, en no fer obligatòria l’assignatura (no va ser-ho fins el 1902).

Retrat a l’oli de la galeria de Presidents de l’Acadèmia Va ser President de la Societat Catalana d’ORL, i de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques des del 1906 al 1908; època en que va crear una publicació mensual en català de 64 pàgines, els Annals de Medicina de l’Acadèmia. Va ser fundador, a Barcelona (1886) de la Sociedad Española de ORL, que va durar dos anys; però també participà a la seva refundació a Bilbao, el 1912 (i, ja no, a les rerfundacions de 1923 i del 48!).

Les seves publicacions són molt nombroses: 19 llibres o monografies i fins a 165 articles, abarcant tots els camps de l’ORL. Generalment, en castellà, però sovint en francés i ocasionalment en alemany. Per comentar-ne algunes:

-    “Tratado de Oto-Rino-Laringología”. Editat a Barcelona el 1902, de 948 pàgines, amb moltes figures (sovint personals, ja que era un bon dibuixant). És el primer tractat d’ORL a Espanya i arribà fins a una 4ª edició el 1921.

Fotografia del seu Tractat

-    “Les maladies de la voix chez les chanteurs et leur traitement” (1899), expressant la seva afecció per als problemes de la veu. Va ser traduïda a l’alemany i també al rus, amb sis reedicions!

-    “Estudios clínicos sobre laringología, otología y rinología. Su pràctica y enseñanza actual en España en este fin de siglo”. En dos volums; el primer dedicat a les seves estades a les principals clíniques d’Europa entre 1891 i 1899.

-    “Mis intrumentos oto-rino-laringológicos” Litografia La Académica, 1914, que conté el catàleg il·lustrat i explicatiu del 142 instruments ideats per ell.

Va fundar i publicar el 1890 els “Archivos Internacionales de Rinología, Laringología y Otología”, que – amb lleugeres variacions circumstancials del nom- van persistir  fins al 1927. Inicialment portava personalment quasi tota la redacció; més endavant, amb nombroses i significatives col·laboracions internacionals.

El 1927 va presentar al congrés de la Societat Francesa d’ORL la seva darrera comunicació: “Mon traitement des canulards”. Aquell mateix any moria, a la seva ciutat natal, als 72 anys d’edat.

És difícil ser conscient de la importància d’aquest gran precusor de la ORL actual. De tracte difícil i sovint polèmic, Suñé Medan el definia com a “persona algo brusca, poc pacient i precipitat en els tractaments; però fou genial i infatigable treballador en activitat quirúrgica, disseny d’instrumental, publicacions i participació internacional en tots els events de l’especialitat”. 

A la tesi doctoral d’Antonio Campmajó “Proyección científico-histórica del Dr. Ricardo Botey Ducoing en la Otorrinolaringología” (Barcelona, 1972) es poden trobar dades exhaustives del que jo m’he limitat a subratllar com a aspectes més característics. Tampoc m’he estès en aspectes més anecdòtics que m’havia comentat a vegades el meu pare, com quan li donà l”alternativa” per operar (era reticent a deixar operar als seus deixebles) o de l’afecció de Botey per als automòbils.


Pere Abelló